La llengua catalana
més dolça que la mel,
tot i havent estat prohibida,
l'estimem amb gran anhel.
Estimem la nostra parla
com les abelles a les flors,
és l'herència que ens deixaren,
els que treballaren nostres terres
posant-hi tot el seu amor.
No vulguem que la nostra veu sigui obllidada
pel progés de les nacions,
sigui cada cançó una abraçada
per obrir nous horitzons.
La llengua catalana
més dolça que la mel,
l'idioma que ens imposaren
ens recorda un gust de fel.
(Irene)
A mi m'ha agradat aquest poema perquè diu la veritat i es molt bonic
ResponEliminaa mi m'ha agradat molt perque em sento com si estigues parlant de mi i catalunya
ResponEliminaSap,sap.. A mi aquest poema no m'ha agradat gaire perquè quant l'he llegit me aborrit molt, no le trobat un poema que sigui entenador.. pero tambe respectu la opinio de la Núria i de la Laia i tambe la de l'Irene que es la que a triat aquest poema.
ResponElimina