LES MUNTANYES

A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal
he vist l'aigua virginal
venir del fosc naixament
a regalar-me la boca,
i m'entrava pit endins...

I amb els seus clars regelims
penetrava m'hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m'he adreçat i he mirat,
la muntanya,el bosc i el prat
me semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de llun nova.

Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.

Jo l'ànima flairosa de la prada
que es deia en florir i ser dallada.

Jo l'ànima pacifica del ramat,
esquellejat pel bac mig amagat.

Jo l'ànima del bosc que fa remor
com el mar,queés tan lluny en l'horitzó.

I l'ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de timba l'ànima profonda
on la boira s'aixeca i es deixonda.

I l'ànima inquieta del torrent
que crida en l cascada resplendent.

Jo era l'ànima blava de l'estany
que guaita al viatger amb ull estrany

Jo l'ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l'altitud de la carena...

Els núvols m'estimavaen llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
congriava's mon ànima serena.

Sentia la delicia de les fonts
naixe en mon si,regal de les congestes;
i en l'ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s'obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents,al lluny,restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l'anhel
agitadora del mar i les muntanyes,
fortament m'adreçava per du al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Joan Maragall
(Karima)