Quina banya més petita,
bèstia guita!
Quina pota més lleugera!
Tota roca li és drecera;
quan s’enfila per les crestes
posa el peu a les arestes,
mai no cau,
i la seva última frontera
és la ratlla del cel blau.
Si vols atrapar l’isard
sempre faràs tard.
(Anna)
M'agrada aquest poema perquè el trobo divertit ,entenador i ho explica bé.
ResponElimina