LA CASA

Casa escombrada,
casa endreçada.

Bon treball i bon semblant
fan anar la casa endavant.

La bona casa
la fan els veïns.

(Humaima)

EL MEU POBLE

El meu poble té una plaça,
plena d'arbres i de sol
s'hi passeja el senyor alcalde
i també totom que vol.

El meu poble té una escola,
una ermita i un mercat,
tot de cases rialleres
amb flors blanques al terrat.

El meu poble té tavernes
on s'hi veu tant vi com cal;
si la gent fa massa gresca,
hi ha també un municipal!
 
Bofill,F.; Puig,A.;Serrat,F.
(Humaima)

ISARD

Quina banya més petita,
bèstia guita!
Quina pota més lleugera!
Tota roca li és drecera;
quan s’enfila per les crestes
posa el peu a les arestes,
mai no cau,
i la seva última frontera
és la ratlla del cel blau.

Si vols atrapar l’isard
sempre faràs tard.

 
(Anna)

LES MUNTANYES

A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Part de dins de la canal
he vist l'aigua virginal
venir del fosc naixament
a regalar-me la boca,
i m'entrava pit endins...

I amb els seus clars regelims
penetrava m'hi ensems
una saviesa dolça.

Quan m'he adreçat i he mirat,
la muntanya,el bosc i el prat
me semblava una altra cosa.

Al damunt del bell morir
començava a resplendir
pels celatges carminencs
el blanc quart de llun nova.

Tot semblava un món en flor
i l'ànima n'era jo.

Jo l'ànima flairosa de la prada
que es deia en florir i ser dallada.

Jo l'ànima pacifica del ramat,
esquellejat pel bac mig amagat.

Jo l'ànima del bosc que fa remor
com el mar,queés tan lluny en l'horitzó.

I l'ànima del saule jo era encara
que dóna a tota font son ombra clara.

Jo de timba l'ànima profonda
on la boira s'aixeca i es deixonda.

I l'ànima inquieta del torrent
que crida en l cascada resplendent.

Jo era l'ànima blava de l'estany
que guaita al viatger amb ull estrany

Jo l'ànima del vent que tot ho mou
i la humil de la flor quan se desclou.

Jo era l'altitud de la carena...

Els núvols m'estimavaen llargament,
i al llarg amor de l'ennuvolament
congriava's mon ànima serena.

Sentia la delicia de les fonts
naixe en mon si,regal de les congestes;
i en l'ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.

I quan el cel s'obria al meu entorn
i reia el sol en ma verdosa plana,
les gents,al lluny,restaven tot el jorn
contemplant ma bellesa sobirana.

Però jo, tota plena de l'anhel
agitadora del mar i les muntanyes,
fortament m'adreçava per du al cel
tot lo de mos costats i mes entranyes.

A l'hora que el sol se pon,
bevent al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra misteriosa.

Joan Maragall
(Karima)

ENVIANT FLORS

Veig flors,i enso en tu.Faré portar-les
a tu pel dolç camí de cada dia;
que omplin d'aromes davant meu la via,
després a vora teu vindré a olorar-les.

Girat ens serà tenir-les davant nostre,
a l'hora de parlar de l'amor meu:
vers el gerro florit baixaré el rostre,
tot alçant els meus ulls al somrís teu.

Tu triaràs una poncellana encesa,
al damunt del teu pit la clavaràs,
i,amb moviment de cignia bellesa,
arquejant el teu coll l'oloraràs.

Al sentir l'alè tebi amb què la mulles,
al frec constant del teu bell rostre ardent,
la ros adreçarà totes ses fulles
i es badarà desesperadament.

I encara em mig riuràs;mes quan me veges
de tu a la flor,mentres jugueu aixís,
moure l'esguard,guspirejant d'enveges,
fugirà en sec ton confiat somrís.

Joan Maragall
(Karima)

CIRERER FLORIT

Cirerer petit,
cirerer florit,
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades?

Digue’m sense por
qui et cull la dolçor
d’aqueixa florida.
El que ara és tan blanc
després serà sang
que allarga la vida.

Potser els escolans
se n’omplen les mans
botant d’alegria,
o algun pinsà vell
se’n guarda per ell
un gra cada dia...

Cirerer petit,
cirerer florit,
que fas arracades,
digue’m quina mà
te les ve a cercar
quan les tens granades?

Joan Maria Guasch 

(Irene Torres)